Rambla de Santa Mònica

Durant l'any 1774 es van enderrocar les muralles des de la plaça del Teatre fins al mar. A la plaça se li va donar aquest nom, del Teatre, perquè era al davant del Teatre Principal, el més antic de la ciutat. Anys més tard (1817), s'hi va fer una font dedicada a Hèrcules, mític fundador de la ciutat, que es va enderrocar al final del segle. Actualment hi ha un monument dedicat a Frederic Soler, conegut com Serafí Pitarra, fundador del teatre català modern. L'obra és un projecte de l'arquitecte Falqués i l'escultura és de Querol.

A la mateixa plaça comença el carrer d'Escudellers, nom que recorda els terrissaires que durant l'edat mitjana hi treballaven. Durant el segle XVIII va ser centre hoteler i cap a mitjan segle XIX era lloc de tertúlies, a les quals assistien grups de francesos progressistes. Hereu d'aquestes idees va ser l'esmentat Frederic Soler. En l'actualitat ha esdevingut popular pels restaurants típics, tavernes i bars, que li han donat una animada vida nocturna. Al final del carrer hi ha la plaça dedicada a George Orwell, on l'any 1991 es va instal·lar una escultura surrealista de Leandre Cristòfol, anomenada Monument, còpia ampliada, de formigó, acer inoxidable i fusta, d'una peça seva, en fusta, del 1935.

Per la plaça del Teatre s'entra a la Universitat Pompeu Fabra, edifici rehabilitat en part, al qual se n'han afegit alguns de nova planta. Al darrere de la Universitat hi ha la nova plaça dedicada a Joaquim Xirau, pensada, com altres espais de Ciutat Vella, per renovar i descongestionar aquesta part de la ciutat.

De la rambla de Santa Mònica es podria dir que és el vestíbul del port. Encara conserva alguns dels vells edificis: el frontó Colón, el palau Marc, l'edifici de Crèdit i Docks (al fons del passatge de la Banca), i la Foneria de Canons, neoclàssic, del segle XVII.

El frontó Colom (antiga casa del fotògraf Napoleó) es va recuperar el 1992, dins de les obres olímpiques, com a seu de les proves de pilota. En l'antic edifici de marbre de Crèdit i Docks, que va construir Elies Rogent el 1882, podeu veure, afegides a les estàtues clàssiques, dues figures modernes (Superman i l'androide de La Guerra de les Galàxies), que anuncien el Museu de Cera, obert des del 1973.

El Palau Marc conserva la façana d'auster classicisme del final del segle XVIII. El va fer construir Francesc March, gran negociant originari de Reus, per l'arquitecte Joan Soler i Faneca (1776 -1780). Actualment és la seu de la Conselleria de Cultura de la Generalitat.

La Foneria de Canons va passar a ser foneria de campanes quan Felip V va prohibir que a Barcelona es fabriquessin armes. L'any 1844 va passar a ser la seu del banc de Barcelona; s'hi va afegir un pis, i l'al·legoria del comerç i de la indústria, grup escultòric dels germans Vallmitjana, entre altres elements decoratius. En fer fallida el banc, va passar a ser seu del Somatén de Catalunya, i després hi va haver la farmàcia militar. Avui dia està tancada.

De seguida trobareu el carrer de Josep Anselm Clavé que us portarà fins a l'església de la Mercè, i de tornada a la Rambla, seguint una mica més avall, hi ha l'edifici del Govern Militar.

Reinicieu el recorregut baixant per la banda dreta de la rambla de Santa Mònica i trobareu, en primer lloc, el Teatre Principal. La seva particular història atrau l'atenció. L'any 1568, Felip II va concedir a l'Hospital de la Santa Creu el privilegi de construir un teatre a Barcelona que pogués sostenir aquesta institució caritativa amb el producte de les seves recaptacions. El primer teatre, que estava situat al mateix lloc que l'actual, era de fusta, però anys després es va substituir per un d'obra, que es va incendiar el 1787. Es va construir un nou edifici on, per primera vegada, es va representar al país òpera italiana. Antigament s'havia anomenat Corral de Comèdies, més tard, Casa de l'Òpera, encara que el poble li deia senzillament "el teatre" perquè era l'únic que hi havia, en un temps en què els espectacles teatrals estaven mal vistos, i en què homes i dones no podien entrar ni asseure's junts, encara que fossin matrimoni; elles, però, soles, s'ho passaven tan bé i feien tanta gresca que, del pis que tenien reservat, a les altures, van començar a dir-ne galliner, acudit que encara corre. Posteriorment, el local es va conèixer com Teatre de la Santa Creu, i l'any 1847, després d'una important restauració, va rebre el nom de Principal. Va patir dos incendis més: un l'any 1924 i, el darrer, l'any 1933. La forma de la façana és corbada i tripartida, i està adornada amb quatre bustos d'actors i actrius del passat, un d'ells és el de la Malibrán, la cantant d'òpera més famosa del seu temps (anys trenta del segle XIX) tot i que va morir als 28 anys.

Una mica més avall hi ha el carrer anomenat de l'Arc del Teatre, carrer típic del barri anomenat Xino. Seguiu baixant i teniu l'antic convent dels agustins descalços (1626), ara convertit en el Centre d'Art Santa Mònica, sala d'art de la Generalitat que ha conservat el nom de l'antic convent, i que en l'actualitat ofereix exposicions interessants. Al costat hi ha l'església, que guarda a l'interior un notable claustre barroc molt auster.

Quan arribeu al final de la Rambla trobareu les Drassanes, que són les més grans i completes de tipus medieval que hi ha a tot el món i que es conserven en perfecte estat després de l'acurada restauració que va fer la Diputació de Barcelona. Les Drassanes són l'edifici gòtic civil més important de la ciutat. Es van construir al llarg dels segles XIII i XIV, es van recuperar després del 1939 com a local públic, i les ocupa, en part, el Museu Marítim, que es va crear durant la Guerra Civil (1936-1939) i es va obrir l'any 1941. L'edifici del Sector Naval de Catalunya ocupa una part dels terrenys de l'antiga caserna de les Drassanes construïda el 1792, quan l'edifici es va cedir a l'armada d'artilleria, i enderrocada després en ser abandonat l'edifici.