El Jardí Botànic de Barcelona és una institució municipal al servei de la societat que preserva col·leccions de plantes mediterrànies de tot el món. Entre els seus objectius principals destaca la conservació i documentació del patrimoni natural de Catalunya. A la vegada, el Jardí actua com a element difusor de la cultura botànica i naturalista i promou el coneixement a través d'activitats adaptades a tota mena de col·lectius, des d'aficionats fins a professionals en general, així com a les escoles. Mitjançant aquesta difusió, promou la sensibilització del ciutadà vers el coneixement i el respecte a la natura.

Des del punt de vista científic, el Jardí rep el suport de l'Institut Botànic de Barcelona, un centre de recerca mixt (Ajuntament de Barcelona i CSIC) dedicat a la investigació botànica. Aquest centre, de prestigi consolidat, té una important biblioteca i un dels herbaris més grans de Catalunya.

El Jardí Botànic de Barcelona està situat a la muntanya de Montjuïc, entre el Castell i l'Estadi Olímpic Lluís Companys, sobre un terreny amb forts desnivells (140 metres de cota màxima i 100 metres de cota mínima). Té una forma que recorda un gran amfiteatre encarat cap al nord-oest i una superfície d'unes 14 hectàrees. Les vistes són magnífiques sobre el delta del Llobregat, l'Anella Olímpica i bona part de l'àrea metropolitana de Barcelona, amb les muntanyes del massís del Garraf i de les serres de Collserola i de Marina com a teló de fons.

Des de l'any 2000, l'Àrea Metropolitana de Barcelona gestiona el manteniment del Jardí amb l'objectiu principal de convertir-lo en model i referent de la xarxa de parcs metropolitans. En aquest sentit, el Jardí Botànic experimenta en noves tecnologies aplicades al manteniment de parcs i treballa en la recerca de plantes caracteritzades per l'adaptació a una jardineria mediterrània de caràcter sostenible.

La història

El primer jardí botànic de Barcelona data de la fi del segle XVI i estava situat a l'Estudi General que els caputxins tenien a la plaça Reial. Però el primer jardí amb vocació científica va ser el de Sant Joan Despí, creat al final del segle XVII per Jaume Salvador i Pedrol. Els Salvador van ser una extensa nissaga de botànics catalans (segles XVII a XIX). Actualment, les seves valuoses col·leccions estan dipositades i exposades a l'Institut Botànic de Barcelona.

Però el referent més immediat és el Jardí Botànic Històric creat pel Dr. Pius Font i Quer, l'any 1930, a les pedreres de la Foixarda de Montjuïc i reobert al públic a l'octubre de 2003. La necessitat de construir accessos per als nous equipaments olímpics, l'any 1986, el va afectar seriosament. Aquesta situació, però, va afavorir l'avanç de la proposta de construir un nou jardí botànic a Barcelona que, a més a més, acollís un nou edifici per a l'Institut Botànic i les seves col·leccions i que es pogués convertir en un centre de referència per a la conservació de la flora mediterrània. Les obres es van iniciar el 1991, gràcies a una col·laboració entre l'Ajuntament de Barcelona i l'antic ICONA. Una subvenció de la Unió Europea va permetre continuar-les fins la inauguració del nou Jardí el 18 d'abril de 1999.

L'arquitectura

El nou Jardí Botànic de Barcelona ha dignificat i revalorat un sector de la muntanya que havia estat, durant força temps, escenari d'oblit i marginació. En aquests terrenys -com en altres de Montjuïc entre els anys quaranta i setanta del segle XX-, hi havia una gran barriada de barraques coneguda amb el nom de Can Valero i, més endavant, un abocador de residus urbans. La bellesa i la qualitat del paisatge actual han passat pàgina d'aquesta llòbrega etapa.

El Jardí el va projectar un equip interdisciplinari format pels arquitectes Carles Ferrater i Josep Lluís Canosa, l'arquitecta paisatgista Bet Figueras, l'horticultor Artur Bossy i el biòleg Joan Pedrola. Per construir-lo es van tenir en compte dues consideracions fonamentals:

• La primera amb relació a l'estructuració de la vegetació, perquè calia projectar les plantacions seguint una ordenació geogràfica, de manera que les plantes quedessin agrupades segons les cinc regions mediterrànies del món i, dins d'aquestes zones, les plantes s'agrupessin per afinitats ecològiques, és a dir, representant els paisatges naturals.
• La segona consideració va ser aconseguir un projecte que permetés que fos la mateixa muntanya qui donés les condicions topogràfiques per crear els espais de plantació del Jardí. Això significava aprofitar el relleu natural per dissenyar la xarxa de camins i evitar al màxim grans moviments de terres.

Del resultat d'aquestes dues premisses va sorgir la idea d'adaptar una malla sobre el terreny. Aquesta malla havia de reposar sobre el vessant topogràfic de la muntanya i, a la vegada, delimitar un nombre d'espais suficient per poder representar els 71 fitoepisodis que havien de mostrar les principals comunitats vegetals que s'observen a les regions del món amb clima mediterrani. El resultat va ser, doncs, una malla triangular sobre el terreny que s'aniria adaptant a la superfície, a les vores i a la inclinació topogràfica.