| El web bcn.cat oferirà properament un reportatge àudiovisual sobre la història de Jaume I |
 |
La nit de l’1 al 2 de febrer de 1208 naixia a Montpeller un nen a qui el destí reservava una vida llarga i atzarosa. Engendrat de manera gairebé miraculosa –no era precisament harmoniós el matrimoni dels seus pares, el rei Pere el Catòlic d’Aragó i la reina Maria de Montpeller-, ostatge de l’enemic del seu pare, Simó de Montfort, orfe als cinc anys, reconegut com a rei als sis, casat als tretze, pare als catorze i guerrer victoriós als vint-i-un –gràcies a la conquesta de Mallorca, a la qual seguirien les de València i Múrcia- la vida de Jaume I va ser de tot menys avorrida.
Esposes, amants i fills legítims i il·legítims, campanyes militars, revoltes dels nobles –a principi del regnat van arribar a mantenir-lo presoner a Saragossa- i dels musulmans que s’havien quedat al territori valencià després de la conquesta cristiana, excomunicat pel Papa dues vegades, problemes familiars a causa de les successives divisions dels regnes així que anaven naixent nous fills, un intent fracassat de croada a Terra Santa...
Tot això i moltes altres coses van omplir els seixanta-vuit anys de vida del rei –molts anys per a algú del segle XIII- i algunes van passar a la posteritat, incloses en el Llibre dels Fets, la biografia que el mateix Jaume va dictar i primera de les quatre grans cròniques reials medievals catalanes.
Però en una crònica es recullen les gestes i els fets heroics, no les coses menudes o el poc atractiu dia a dia de la feina administrativa. Perquè regnar no és només conquerir sinó també governar. I d’això no se’n va escapar cap rei, ni tan sols el Conqueridor.
Per això difícilment trobarem al Llibre dels Fets cap rastre d’aspectes positius i importants del seu regnat com ara l’impuls al comerç i a la política amb el nord d’Àfrica –incloent-hi la redacció del Llibre del Consolat de Mar-, la protecció dels jueus, les reformes monetàries, l’afavoriment a la introducció del dret romà i una decidida política d’afermament de les institucions principals del regne, com ara les Corts, i els municipis.
I és en aquest últim punt que Jaume I és important per a la ciutat de Barcelona, ja que va ser qui va dotar la Ciutat Comtal del Consell de Cent i els Consellers, l’organització municipal que es mantindria en funcionament més de 400 anys, fins a la desfeta de 1714.
Va ser un procés llarg i continuat, en el qual el rei, a través de la concessió de diversos privilegis, va anar perfilant i polint l’estructura municipal de la principal ciutat del seu regne. Tot va començar el 1249, quan Jaume, seguint el model que havia establert a la ciutat de València del recentment creat Regne de València, va emetre un privilegi en el qual nomenava 4 paers que havien d’escollir 8 consellers entre els prohoms barcelonins.
No eren càrrecs amb independència plena sinó que estaven sotmesos als dos oficials reials que tenia la ciutat, el batlle –que s’ocupava d’administrar els béns i les rendes del rei a Barcelona- i el veguer –encarregat de la justícia. Però sí que era el primer cop que Barcelona tenia reconeguts uns magistrats propis, extrets d’entre els seus ciutadans, per fer-se càrrec dels seus problemes i necessitats.
Nou anys més tard un nou privilegi establia l’existència de 8 consellers- el 1260 eren reduïts a 6-, que serien assessorats per un consell de 200 persones. I encara ho retocava el 1265: ara els consellers eren 4 i el consell general el formaven 100 persones.
La fórmula definitiva va arribar el 1274, dos anys abans de la mort del rei, quan es va mantenir el Consell de Cent i es va establir que els consellers fossin 5. També es va fixar el sistema d’elecció: el dia de Sant Andreu (30 de novembre) el Consell de Cent nomenava una comissió de 12 prohoms que escollien els 5 consellers, els quals, al seu torn, nomenaven un nou Consell de Cent.
El procés arribaria al seu punt culminant un cop mort Jaume I, durant el regnat del seu fill i successor Pere el Gran. Va ser amb un privilegi conegut com Recognoverunt Proceres, en el qual el rei Pere, en una situació complicada amb el Papa i el rei de França arran d’haver acceptat la corona de Sicília, va reconèixer el sistema municipal aprovat pel seu pare i, el més important, va tombar la truita: a partir d’aquest any de 1284, el Consell de Cent i els consellers estaven per sobre del batlle i el veguer.
Nascut com una arma més dins de l’estratègia de Jaume I per fer front a la pressió nobiliària i fidel aliat dels reis posteriors contra la rapacitat dels nobles, el Consell de Cent va anar creixent en competències i autoritat de la mà dels privilegis que els monarques catalano-aragonesos li van anar atorgant.
Privilegis continguts al Llibre Verd, un volum encarregat al segle XIV a l’escrivà Ramon Ferrer, i confegit entre els segles XIV i XVII que es guarda a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i sobre el qual els regidors de l’Ajuntament juren, encara ara, el seu càrrec.
El web bcn.cat oferirà properament un reportatge àudiovisual sobre la història de Jaume I.
|
|
|
| |
|
|
|
