Fa 50 anys que Raimon va fer el seu primer concert, a Barcelona, una actuació que va ser tan ben rebuda que va fer que Raimon es decidís per la música i abandonés la idea de dedicar-se a la docència. Mig segle després, amb tots els reconeixements nacionals i internacionals a l'esquena, ho celebra al Liceu amb un gran concert d'homenatge, que es farà el 30 de novembre, després que torni de la seva gira per Europa.

Vídeo 'Entrevista a Raimon'

50 anys de carrera... Com la valores?

No l'he de valorar jo, no vull caure en la falsa modèstia ni ser un fantasma. Jo he fet el que he pogut i alguna vegada més del que he pogut. Si he estat treballant tots aquests anys és perquè hi ha hagut resposta de la gent.

'El vent' va ser la teva primera cançó i la més popular...

Sí, va ser la primera que vaig escriure i la tercera que vaig cantar en aquell primer concert de Barcelona, perquè només en tenia tres.

En què et vas inspirar?

És d'aquelles cançons que van venir soles. Feia poc que havia començat la universitat i hi havia aquest sentit de l'adversitat, el vent com a obstacle. Era un moment en què encara no estàs al món del treball, hi ha una adolescència que queda enrere i una joventut que s'aferma. Amb aquelles paraules donaves la idea de plantar cara, d'una certa voluntat de lluita i d'afirmació.

Quina va ser la reacció de la gent en aquell primer concert?

Jo no sabia gaire de què anava res, encara feia el darrer curs, tenia 22 anys acabats de complir, 22 anys i 13 dies! Per a mi va ser una revelació perquè quan vaig cantar hi va haver una comunicació immediata i una emoció. Crec que aquest primer impacte amb un públic que no em coneixia em va fer decidir a cantar. Va ser molt fort.

Perquè... tu volies ser professor, oi?

Sí, estudiava Filosofia i Lletres, en l'especialitat d'Història. Acabava al juny del 63 i aquí vaig cantar al desembre del 62, i al febrer vaig gravar el primer disc. Va ser un gran impacte! El concert i el disc van fer trontollar el que jo tenia pensat. Efectivament, volia ser professor, catedràtic o investigador al món universitari. Tot això va ser com una ventada que em va dir: "Nano, per aquí no has d'anar, has d'anar per aquí". De fet, de petit recitava versos, cantava en una coral, escrivia poemes i tocava el flautí, però ho havia deixat com un hobby. Aquell primer concert ho va trasbalsar tot!

Sort, oi?

Això mai se sap!

Com es vivia la censura en la pell d'un cantant que s'expressava en català?

La censura l'exercia la delegació d'Información y Turismo i el Gobierno Civil. Els primers autoritzaven, perquè ells no censuraven mai! Senzillament, autoritzaven unes cançons i les altres no. Primer havies de portar les lletres i després el Gobierno Civil et donava o no el permís per cantar-les si havien estat prèviament visades per Información y Turismo.

Te'n censuraven moltes?

Algunes vegades Información y Turismo se'n carregava tantes que no sabies com fer-t'ho i altres vegades el governador civil denegava el permís per cantar cançons autoritzades. A Sabadell, l'any 67, vaig arribar a cantar quatre cops la mateixa cançó perquè no en tenia per fer el recital. El primer cop van aplaudir molt, el segon també, el tercer no ho acabaven d'entendre i el quart ja van veure que no n'hi havia més per cantar.

Quin era el criteri?

Era arbitrari. Em van portar molts cops a comissaria per fer-me interrogatoris sobre lletres que havia escrit però vaig tenir la sort de cantar l'any 66 a França, fet que em va donar gran ressonància internacional i va ser un escut de cara a la policia. Als seixanta la dictadura va intentar portar una certa tolerància, que no era real, i a molta gent els van posar multes perquè era una autocensura, era pitjor.

'Diguem no' va ser una de les que et van prohibir...

Sí, ja anava censurada per la discogràfica. La censura la va deixar passar però a l'hora de la veritat després molts cops me la prohibien cantar. Tampoc em van deixar cantar el Veles e vents en algun poble de Lleida perquè com que el censor no entenia de què anava es pensava que hi havia "gato encerrado" i no la deixava cantar. Com no s'ha de poder cantar un poema d'Ausiàs March? La censura exercia l'arbitrarietat i el menyspreu absolut per la gent, no els consideraven ciutadans sinó súbdits.

Què et preguntaven en aquests interrogatoris?

Depèn de l'ocasió. Per exemple, quan vaig cantar Elogi dels diners, que és un poema del segle XV d'Anselm Turmeda, em van dir que allò era un atac contra el Papa! També em van interrogar diverses vegades amb motiu del tancament a Montserrat. No he estat mai a la presó però allò volia dir estar una temporada llarga sense poder cantar en segons quins llocs. Del 68 al 75 no vaig poder cantar a Madrid perquè no donaven permís. Després de mort Franco, en Fraga encara em va prohibir tres recitals i fins al 79 va funcionar aquella censura.

Et molesta l'etiqueta de cantant reivindicatiu?

Les etiquetes són sempre reductives i no ens expliquen res. Sóc alguna cosa més que reivindicatiu perquè he fet moltes cançons d'amor i he musicat Ausiàs March, Espriu... Sempre he volgut donar allò que personalment sóc, a més de les meves reflexions. Són 150 cançons i estrictament reivindicatives només n'hi deu haver una vintena. Dir que ets reivindicatiu és una manera de disminuir el que fas.

Et reben millor a l'estranger que a Madrid?

No, a Madrid em coneixen i estimen el que faig, ara també. A més, quan vas a fora has d'explicar a través d'un intèrpret el que cantaràs. En canvi, a Madrid ho explico jo mateix en castellà.

Però el 1997, després de la mort de Miguel Ángel Blanco, vas sortir escridassat del concert unitari que van fer a Madrid per cantar en català una cançó sobre el País Basc...

Era un acte unitari organitzat per TVE amb l'aquiescència de tots els partits i amb artistes de diversos espectres. Bona part del públic hi anava en la ignorància més absoluta i es va trobar una persona que cantava en català una cançó per al País Basc. Vaig pactar uns segons per explicar prèviament la cançó i quan vaig esmentar la dictadura franquista ja van començar a xiular, molt abans de començar a cantar, quan encara no sabien què cantaria. No va ser un judici sobre les meves qualitats vocals, sinó un prejudici que penso que ve de la ignorància i del tipus d'informació que s'ha anat donant des del centre cap a tot Espanya del que són els bascos i els catalans. Era, sóc i seré un lluitador contra tot tipus de dictadures i això els emprenyava.

Mai no has cantat en castellà, n'hi ha que sí que ho han fet...

Jo em sento més còmode cantant en la meva llengua, els altres que facin el que vulguin. Cadascú és lliure de fer el que vulgui...

Però econòmicament hauria estat més rendible, oi?

Econòmicament segur, per descomptat! El mercat és molt més ampli... No m'he plantejat mai des d'un punt de vista econòmic el que faig. He volgut viure del meu ofici però no he volgut ser multimilionari. He volgut viure fent el que vull fer, que és expressar-me en la meva llengua i contribuir al fet que la catalanitat i la seva cultura es mantinguin vives.

Què cantaràs al Liceu?

Són 50 anys! No seran 50 cançons però en seran moltes les que cantaré al Liceu. Encara no ho sé exactament, però triaré un ventall ampli de temes i potser presento alguna cosa nova, no n'estic segur.

Les lletres més reivindicatives del passat, avui són prou actuals?

Sí, en trobaríem més d'una. Sobretot les que parlen de la crisi. Podries pensar que fa dos mesos que les vaig fer.

T'agrada més fer les teves pròpies lletres o musicar poetes?

No t'ho sabria dir, quan musiques un poeta estàs més lligat, no pots modificar-lo. La contrapartida és que hi pots donar una interpretació i un espectre musical més gran. Faig tan a gust una cosa com l'altra.

Què va significar la Nova Cançó?

No va ser un grup amb un denominador comú estètic, el denominador comú era la llengua i la correcció lingüística. Tot va ser molt individual, és després que la gent parla de grup. Va contribuir a dues normalitzacions: que hi haguessin cançons en la llengua pròpia del país i que aquest fet semblés normalíssim, i que molta gent de parla castellana a Catalunya comencés a interessar-se per les cançons fetes en català perquè explicaven el que passava en el moment.

T'han reconegut més a Catalunya que al País Valencià?

No. És cert que al País Valencià hi ha hagut un prejudici respecte a mi per part de la dreta recalcitrant però cada cop que hi he cantat ha vingut molta gent a veure'm i m'han donat la Medalla de la Universitat de València, m'han fet Doctor Honoris Causa per Alacant, la Politècnica em va homenatjar el 2009... El govern del PP no, és clar! Són anticatalans i insulten, neguen la unitat de la llengua i amb una trentena de sentències en contra de la seva idea encara continuen i presenten recursos que van perdent. Ho trobo inexplicable. Però el més inexplicable és que hi hagi tanta gent que els vota.